Després d'anys sense poder entrar al país pel seu posicionament polític, Justo Bolekia ha pogut tornar al seu poble, Baney, per un tema familiar. Pilar Sánchez, la directora del CCEMalabo ha aprofitat per organitzar amb molta discreció i seguretat un encontre amb el gran escriptor i pensador equatoguineà. I, encara que es va anunciar amb només dos dies de marge, es va reunir ací la intellitgentsia de l'illa de Bioko. Amb moltíssima sort per a mí vaig poder estar present. Justo Bolekia no va defraudar les expectatives que tenia de l'encontre, més bé al contrari: és un d'eixos actes que necessites un temps per a digerir totes les idees per la seua intensitat.
Justo Bolekia afirmava que la seua escriptura naix de la seua desenculturació: de quan es dóna compte que ja no coneix els noms dels seus veïns del poble, ni recorda ja com es fa el vi de palma, ni sap pescar anguiles, ni pujar a les palmeres... que comença a existir un abisme entre l'identitat bubi i ell mateix, (i què és la identitat?, sí, la llengua té un paper important) i sent la necessitat de reenculturar-se, i d'eixa necessitat naixen obres com la primera gramática bubi, el Diccionari bubi-español, Ombligos y raíces: poesía africana, Lobëla, Antroponimia bubi, Cuentos bubis de la isla de Bioko, Lenguas i poder en África... i tantes altres obres.
Tractava també de la dificultat de parlar i escriure en llibertat, inclús dins del Centre Cultural Espanyol: està mirant qui està escoltant, mirant les cares, i que es pot dir i que no, perquè una vegada dit, ja no es pot tornar enrere.
Al debat posterior participen altres grans de la literatura equatoguineana (com el mateix Paco Zamora, que es troba també casualment al pais cobrint la CAN i amb qui he pogut conversar, o José Siale) i eixen temes tan interessants com la necessitat d'empoderament de les llengües africanes (un empoderament que, segons Justo Bolekia, sols pot fer-se a través d'un llarg procés amb sang i llàgrimes d'impotència); la possibilitat (o no) de conversió de les llengües "agràries" per a poder ser útils com a ferramentes de comunicació en el món actual; com que els pares i mares bubis o fangs no són ja suficients per a ensenyar la seua llengua (i transmissió de coneixements) als menuts, i s'ha d'ensenyar a través de l'escola i com el poder és el que determina quina llengua s'ensenya a l'escola.
També com és de dur portar una bandera o compromís i com moltes vegades això no parteix de manera voluntària de u mateix, que l'únic que fa és escriure per una necessitat vital, i que, com no pot ser d'altra manera, escriu des del seu context, l'únic que té. I això és interpretat com un posicionament i compromís amb què l'escriptor ha de viure.
En fi, un acte intens i riquíssim per a tots els assistents que vam poder viure un moment únic.
(Fotografies cedides pel CCEM)
.JPG)
